Via Cagliari, 1 - 09090 Simala (OR)
Tel +39 0783 97208 - 0783 97209 - Fax +39 0783 97216
MAIL protocollo@comune.simala.or.it - PEC protocollo@pec.comune.simala.or.it
CF. 80030370953        P.IVA 00355190950
avvisi protezione civile
ai alla sezione prescrizioni antincendio 2017
ultime novità del'ufficio servizi sociali
Ospitalità
         
Rassegna stampa
Calendario eventi
Bussola della trasparenza
In Evidenza
Chiusura ufficio servizi demografici per subentro ANPR in data 10/06/2019.

Storia e Tradizioni

 
 

S’istòria

 
Su topònimu ndi arribat, istau, de su pòpulu antigu prenuràgicu de is semilitensis, chi s’agatant in cabu de giossu de sa Sardìnnia, chi depiat teni in Sìmaba sa làcana sua prus a pitzus. Àtera ipòtesi portada a innantis est ca ndi arribat de s’aregu Thymalis, Thymalla, o Thytimala = Lua, chi dd’iant a podi giau in tempus bizantinu.
Istau ca Sìmaba ndi dd’iant pesada in medioevu artu, po mori de s’ispopolamentu de unus cantu biddas romanas ispaniadas in su territòriu chi iant lassau a perdi po logus prus segurus, prus sanus e mellus aunius a is arretzas de is bias de cussu tempus.
Is primu iscedas istòricas de sa bidda funt de s’acabbu de su sèculu XI, candu is paras Vitorinus, chi ndi aproliànt de Marsìllia, iant otentu sa cuncessioni de sa crèsia locali de Santa Caterina de Alessàndria, de su Giuxi Costantinu de Arborea.
Non si isciri perou custu fràigu anca fiat postu in su territòriu comunali. Sa bidda iat sighiu totu is avenimentus istòricus de sa Curadoria, acoa “Encontrada” de Parti Montis, in su giudicau o rennu de Arborea, sighendi is avenimentus a candu de indipendèntzia e a candu de sutamissioni a su podèriu cadalanu-aragonesu e ispanniolu acuntèssius in s’ìsula movendi de su 1323 finas a su 1720.
Ca ddui fiant is aragonesus ddu documentat su feudu cuncèdiu in su 1368 a su catalanu Ponzio Sardin. Ispaciau su Rennu de Arborea, in su 1410, sa bidda dd’iant posta in su Marchesau de Aristanis finas a su 1474, candu fiat intrau a fait parti de sa contea de Cuirra, fata a Marchesau in su 1603, finas a candu iant aboliu is feudus, in su 1839 in tempus de su Rennu de Sardìnnia, asuta sa dinastia de is Savòias.
Sa parròchia fadiat parti a primìtziu de sa Diòcesi iscuada de Terraba, chi su Paba Giuliu II in su 1503 iat aboliu po dd’acomunai a pari a sa Diòcesi de Useddus. In tempus de fascismu su comunu dd’iant fatu a fratzioni de Gonnostramatza finas a su 1947, candu iat torrau a pigai s’autonomia amministrativa sua.
Oindii fait parti essentziali de su Cunsòrtziu intra de is comunus chi tzèrriant “Due Giare” e est postu in su parcu natzionali geomineràriu istòricu e ambientali de sa Sardìnnia – Àrea 1 – Monti Arci, chi s’UNESCO at arreconnotu in su 1998.
Sa toponomàstica si tramandat ca ddui aiant unus cantu cresieddas isciarrocadas chi fiant de primu de su XVII sèculu, incapat de orìgini bizantina: Santu Luca, Santu Saturninu, Santu Giuanni, Santu Cristu, Santu Idu, Santa Maria, Santu Alessandru P., Santu Antiogu, Santa Caterina de Alessàndria, medas de custas si podint agatai sighendi is topònimus e sighendi is arrastus de fundamenta. In su territòriu comunali ddui aiant àteras duas biddas de orìgini artumedioevali chi si funt ispèrdias, comenti a: Pardu (sec. XIV – XV) e Gemussi (acabbu sec. XVII, inghitzu sec. XVIII).
 
 
 
 

Su Territòriu

 
Sìmaba est una bidda de prus o mancu 400 bividoris, postu in sa regioni istòrica de Parti Montis, de su rennu o giudicau antigu de Arborea, chi su territòriu si isterrit po Kmq 13,38, a intru de sa provìntzia de Aristanis. Unu ddui lompit impressi sighendi unu cantu intradas chi aunint sa S.S. 131, s’artèria principali de is bias de s’ìsula.
Su territòriu, chi s’òrigini sua est acapiada a is processus sedimentàrius miocenicus de su mari (prus de 20 millionis a immui!), ispicat po su paesàgiu rurali sìmbili a cussu acanta de sa regioni istòrica de sa “Marmidda” essendiddoi una surra de cùcurus a bisura de tita, chi serrant baddis pitias grassas traballadas, anca passant arrius in s’ierru. Is arrochilis, a logus arricu de fòssilis, funt de arena, carcàriu e de lozana.
Custus logus, cun is tzùmburus cosa sua, po su prus sena de vegetatzioni de su logu, finas a pagu decènnius a immui, fiant traballaus, impari a àterus terrenus, a lori, comenti s’acostumàt a fai de diora, candu arrapresentàt unu de is prus logus de importu anca fadiant provista Roma antiga e is òrrius, in prus ca fiant logu de pastura po sa cedda de tallus de brebeis chi ddui fiant in tempus passau.
 
 
 

Su Paesàgiu

 
Sa parti de s’ambienti chi ispicat de prus est s’àrea chi s’agatat a oru de arriu chi tzèrriant Arriu Mannu o Flùmini Mannu, chi atraessat totu su territòriu comunali.
Is cartas geogràficas antigas de sa Sardìnnia (sèculus XVI-XVIII) inditant custu arriu comenti a “Frùmini Sacru” o Santu, a intru de unu logu mannu chi tzerriant “Àrea Sacra o Santa”.
Podit essi chi custu topònimu tèngiat arraxinis prenuràgicas o nuràgicas antigas medas, chi ndi arribant de sa parti arreligiosa o cerimoniali de su cultu de s’àcua, chi est abarrada in s’arregordu de s’òmini finas a su 1700.
Arriu arriu fait a biiri sa vegetatzioni tìpica de logu de frùmini nàscia ingunis, fata de linnarbu, sàlixi, cannedus, arricada de totu cussas òberas de cambiamentu po manu de s’òmini, comenti a is bìngias, is olivàrius, is matedus, is mendularxus e is ortus chi faint interessosu sa bisura paesagìstica de su caminu.
Comenti a pisci ddui at anguidda, tinca e grapa, mentras mudat sa fàuna chi ddui est acanta po una surra de arratzas de pillonis chi ospitat.
Me in is baddis anca passat s’Arriu Mannu ddui at domus de sartu, de balori ambientali, tìpicas de s’architetura populari acapiadas a primìtziu a su traballu de is ortus, de sa messaria e de sa pastorìtzia chi arriscant de isparessi.
 
 
 

Su centru istòricu e is domus a faci a intru

 
A parti de intru de sa bidda s’allogat unu de is prus centrus ruralis de importu de sa Sardìnnia de mesu e de cabu de giossu.
Sa parti antiga, difatis, est istruturada comenti a bidda de orìgini medioevali, cun is bias principalis chi s’atressant a fai una gruxi de bias chi a craru tenint unu sinnificau simbòlicu.
Anca s’ingruxànt is bias si ndi pesàt sa crèsia antiga, isciusciada prus a tardu po fai logu a cussa de immui. Totu a ingìriu de sa parrochiali e de sa pratza sua, ndi ant pesau, in tempus diferenti, su cimitòriu antigu, su monti, su munìcipiu antigu, s’oratòriu de SS. de s’Arrosàriu, sa domu parrochiali, is ufìtzius de interessu pùblicu, negòtzius e butegas artigianalis, in aciunta de unus candu domus de meris mannas meda.
S’istrutura de su centru istòricu est formada de bias istrobeddas, a primìtziu a impedrau, chi marcànt is bixinaus cun domus a corti.
A s’intrada de is domus ddui aiant unu o prus lollas traditzionalis, chi ispicant po is arcus tundus de pedra o is cuaddus armaus de linna asuba de coròndulas de pedra o asuba un’istrutura amesturada e si ndi pesànt a fùrriu a fùrriu de custu logu serrau a unu o duus livellus, chi s’incarant in sa pratza a ladu de intru fatu a impedrau e, po su prus, cun s’ortu a palas.
A ladu de foras, po su prus ddui andat a innantis unu portali po intrai, a bortas monumentali.
In su centru abitau, si biint ispicai fràigus e òberas edilis de bella fatura architetònica e edilìtzia, fatus de palazinas de donnus e sennoricus de tipu urbanu, chi pagu bortas si biint me in is biddixeddas ruralis de sa zona.
Custus fràigus funt de datai movendi de su XVI, finas a sa metadi de su XX sèculu. Parti manna de cussus s’agatant assentadas oru oru sa bia Roma e sa bia de Santa Vida. Unus cantu òberas torrant a sa tipologia e s’istili de s’architetura e de s’ediltzia tzivili de s’otuxentus e de is primu de su noixentus, de ispiratzioni neoclàssica, aintru de innu fait ancora a castiai cun praxeri is ainas bècias po su sartu de una tziviltadi de messàius oramai isparèssia. Su fràigu prus antigu s’agatat in su coru de sa bidda chi si ndi est pesau a fùrriu de sa crèsia parrochiali e torrat a su 1554, comenti ndi bessit de s’iscrita iscarfeddada in su tràiu de sa genna po intrai a sa domu chi ndi at fatu pesai Monserrat Deana.
In s’àrea de sa caserma antiga e de s’iscuderia sua sighint a abarrai unus cantu domus ispecialìsticas, chi non si manìgiant prus, esemprus rarus de archeologia industriali de tipu rurali, in passau impreaus a caseifìciu e a còncia.
 
 
 

Architeturas a faci a foras. Is portalis de is domus

 
Medas de is domus traditzionalis a corti in mesu portant unu corpus architetònicu a faci a foras, chi si incarat in sa bia pùblica, chi est su pròciu, serrau a portali de linna o calincuna borta serrau a tàula acostadas a pari chi tzèrriant geca a costallas, chi ndi abarrat feti una.
Custus elementus de arredu urbanu, diferentis de cussus monumentalis, funt un’espressada architetònica de sa cultura locali de is messàius e de s’architetura rurali arta meda.
Cussus faint a testimòngiu simbòlicu de su podèriu de is meris chi biviant in antighidadi me in is domus tìpicas ruralis, me in is palàtzinas de is meris e de is sennoris.
Unus cantu domus de is meris ndi ammostant finas duus, unu po intrai a s’arresidèntzia, s’àteru me in is lollas rùsticas po su bestiàmini de logu de domu e me in s’ortu a palas de domu.
A faci de vista rifletint sa sensibilidadi culturali e sa disponibilidadi econòmica de is meris chi ddas ant pesadas.
In sa bidda si ndi apubant una sessantena, de tipologia, materiali e facis de su muru diferentis.
Nci ndi at a solus a a lobas, incroxaus e tintus, a pedra faci a vista, cun arcus de pedra, a tràius de linna, a una calada e una artziada o a una calada feti, a istàulu, cun o sena de frisus.
S’elementu chi ddus iscerat de àterus portalis chi nci at in sa Sardìnnia de cabu de giossu est bortas meda su colomberi chi portat asuba, chi a bortas est acostau a s’intrada cun àterus localis acessòrius.
Custa tipologia originali, chi unus cantu donnus de su logu iant portau finas in unus cantu biddas acanta anca si nci fiant cambiaus (po nai Tzèpara), s’ammostat, in prus a cussa intrada chi s’acostumàt, istudiau in sa mannesa po ddui passai su carru a bois rùsticu traditzionali prenu, a aposentededdu cun s’iscalera po artziai a su colomberi, chi fiat a una o prus de una ventanedda chi s’incarant in sa bia e/o a intru de sa corti.
Ammanchendi custu aposenteddu, po su prus s’aciungit a su colomberi cun una iscala a linna chi fait a movi, chi s’impreat po lompi a una gennixedda posta a parti de aintru de s’intrada chi donat a sa pratza de is domus.
 
 
 

Sa crèsia parrochiali. Architetura e frunimentus de su sec. XVIII

 
Sa crèsia parrochiali de Sìmaba est un’esempru ùnicu de architetura arreligiosa sarda de su ‘700, prena de frunimentus de màrmuri e de linna de cussu tempus etotu. Sa pranimetria est a a gruxi latina e a una navada isceti, a bòvida a bombei, a ses capellas a perparti, cussas puru a bombei, duas de cussa funt in sa navada travessària.
Ispicat po sa cùpula originali meda a basi retangulari a parti de aintru (a dogas) e otagonali cun lantiedda farsa a parti de foras. A manu dereta ddui est su campanili a turri de sa segunda metadi de su sec. XVIII, pesada istrocendi is modellus chi iant ispaniau architetus e ingennieris militaris piemontesus chi nci aiant in Sardìnnia in cussu tempus. Custas infruèntzias si biint po su prus me in is elementus costrutivus e me in is pilincas de s’afaciada maista. Podit essi, difatis, ca calincunu de cussus tècnicu chi nci aiant in s’ìsula apustis chi iant assinau su rennu de Sardìnnia a is Savòias, apat assumancu castiau candu ndi iant pesau totu su fràigu. Su fràigu est nàsciu in su matessi logu de sa cresiedda artumedievali chi iat tentu una surra de mudaduras e aciuntas finas a sa metadi de su sec. XVIII, candu ndi dd’iant isciusciada po fai logu a su fràigu nou, una borta chi ndi iant pesau sa cobertura de su fràigu. Mancai non fessit acabbada sa crèsia dd’iat cunsagrada in su 1777 su Muns. Giuseppe Maria Pilo, obispu de sa diòcesi de Useddus e Terraba.
Sa crèsia, pesada istrocendi su modellu de su seixentus de sa sea de Abas e Casteddu (po manu de s’architetu genovesu Domenico Spotorno), allogat unus cantu altaris e àterus frunimentus de màrmuri, (su lacu de su fonti batesimali e s’acuasantiera) de grandu importu artìsticu, esemprus tìpicus de iscultura de su setixentus de iscola piemontesa e liguri, òbera de is iscultoris G. B. Spazzi, S. Franco e de sa butega insoru casteddàia chi, in cussus tempus, traballàt in totu sa Sardìnnia. Is altaris de linna funt òbera de su maistu L. Gallo, mentras su subaelevamentu de cussas de sa navada travessària funt de s’iscultori A. Diana, chi iat fatu sa bùssola e sa cobertura de su fonti batesimali, totu e duas de castàngia tallau e policromau, de grandu importu artìsticu, intramesu cussa de Santu Arrafieli Arcangelu, chi narant, impari a is àteras, essi de s’iscultori sardu de su setixentus, G. A. Lonis e a sa butega Casteddàia de Stampaxi. Intra de is frunimentus sacrus si arremonant unus cantu òberas de prateris sardus de is sèculus XV, XVII, XVIII, XIX, paramentas sacras de su setixentus, tapissus sardus de su ‘700 e de su ‘800 e un’archìviu parrochiali cun documentus chi movint de su sec. XVII. A costau de sa crèsia si ndi pesàt su cimitòriu antigu, arricu de isculturas e iscritas, òberas nodidas de iscultoris, marmistas de s’otuxentus e de is primus de su noixentus, chi fadiant parti de is famìllias nòbilis o pillantzosus, immui arrimaus in àteru logu abetendi de ddis giai un’assentu prus futu.
 
 
 

Arrastus de civiltadis tudadas

 
Su essi acanta a su Monti Arci, arricu de pedra crobina, at fatu a manera in tempus neolìticu a su territòriu de si populai de ceddas de genti intregada a ndi bogai e a traballai custa arroca vulcanìca pretziosa meda, connota comenti a oru nieddu de su neolìticu.
Po impreai custa pedra de imbìdriu a colori iscuru e, calincuna borta de àterus tonus (arrùbiu o birdi), impreada po fai armas e ainas portadas a foras finas in àreas de su mediterràneu, at tocau a ndi pesai unus cantu centrus de arragorta e de traballu de su materiali chi si podint biiri immoi etotu in su territòriu. De su matessi tempus prenuràgicu (6000 a. C. – 1500 a. C.) est de marcai s’àrea sacra o de cultu de importu, a fùrriu de un’arroca chi ndi istupat de terra, chi depiat fai de menhir, a làcanas de is comunus de Sìmaba, Masuddas e Gonnacodina. A fùrriu de custu arrocu de pedra si fadiant incapas cerimònias propitziadoras de sa genti de su logu chi fiant acapiadas a sa civiltadi agru-pastorali.
Su cultu de is mortus dd’atestat sa chi est po medas una tumba de is gigantis in localidadi Piscina craba. Faint a testimòngiu de sa civiltadi nuràgica (1500 a. C. – 230 a. C.) is isciarrocus de nuraxis a una turri (Gemussi, Is canabis de Gemussi, Motroxiu e Nigoba, Su sensu, Serra s’ollastu, I gruxis) e cumplessus (Is putzus, Su lacu longu, Nuraci) chi si ndi biint unus cantu arrastus.
Funt de marcai is arrastus de unus cantu biddixeddas e de àteras firmadas de tempus romanu (230 a. C. – 476 d. C.), comenti a: Gemussi, Sant’Uanni, Pirrota, I Luas, Funtana cabori, Santu Sadurru, Su piscaba, Terra prumu, Is putzus, Is grumas e Bucàrgius. Custus ùrtimus cuatru topònimus inditant a craru ca ddui aiant fainas mineràrias prus cumplessas me in tempus romanu.
Is logus de Terra prumu, Is putzus, Bucàrgius e Is grumas testimòngiant ca ingunis, a s’unu e s’àteru fadiant meda po ndi bogai, assoddiri, traballai is metallus, casi ca ddui at arrastus de lacueddas po isciacuai, arremasulla de iscallatòriu, comenti a pedras de prummu e galena argentìfera.
Sa prova prus de importu de cussus tempus, ancora tudada, est sa domu rùstica romana de Gemussi, incapat cun impiantu termali, a mosàicus a disènnius geomètricus e àterus motivus decorativus, posta in su territòriu de sa bidda ispèrdia cun su matessi nòmini, a oru de sa bia chi auniat is citadis romanas de Neapolis e Uselis. Unu logu aici etotu de importu de su cambiamentu de sa civiltadi locali est su cimitòriu paleocristianu de Santu Sadurru innui ant agatau unus cantu repertus cun is sìmbulus de su cristianesimu chi fiat iscapendi. Parti manna de is logus non si podint bisitai.